Fem-ho cronològicament, així s’entendrà la situació. Si us avorreix llegir la història de la meva relació amb els dispositius mòbils al llarg dels últims deu anys podeu saltar directament a les reflexions

Els antecedents

Fa uns quants anys vaig adquirir un HTC Desire mitjançant una compra col·lectiva a través d’un fòrum especialitzat. Aquell mòbil encara no havia arribat als comerços, però havia generat molta expectativa perquè la marca havia mostrat un dispositiu previ que havia donat molt bon resultat i, sobretot, durabilitat, que era el que més m’interessava a mi.

Ja feia uns quants anys que es veia -estem parlant dels anys 2010- com les operadores i fabricants produïen telèfons amb una vida útil prou limitada per afavorir noves vendes. Havíem deixat enrere l’època dels Nokia indestructibles i el joc de la serp. Arribaven les pantalles tàctils i la època dels iPhone i després Android plens d’aplicacions que convertien els telèfons en alguna cosa més que telèfons.

Amb tot, ja havia passat per una experiència d’un telèfon venut per Yoigo (un Siemens, ves a saber quin model) que havia funcionat durant 2 anys i un mes, la qual cosa em va emprenyar força. Total, que vaig decidir que si volia ser mig coherent havia de plantejar una forma diferent d’adquirir aquesta mena de productes. Calia estalviar, investigar bé i apostar per un dispositiu de major qualitat i durabilitat. El Desire -la Desi pels amics- va resultar congruent amb les expectatives. Em va durar gairebé 5 anys, i a la meva parella, la qual també va acabar comprant-ne un a través d’operadora, el va poder estirar més enllà dels 5.

El mòbil segueix funcionant, de fet, el problema era la seva limitada memòria i la obsolescència programada a través de l’increment de pes de les aplicacions. Va arribar un moment en què WhatsApp i companyia ocupaven -només l’aplicació en sí mateixa- pràcticament el total de l’espai disponible, així que, encara que físicament l’aparell funcionava bé, el software l’inutilitzava, fins i tot des del propi sistema operatiu, amb les actualitzacions obligatòries del fabricant -només omisibles si rootejaves el dispositiu- ja feien un trau important a la memòria.

Amb pena, vaig substituir aquest telèfon, cercant quina alternativa actualitzada podria tenir una durabilitat similar, o potser més alta. Després d’investigar una mica vaig trobar el Fairphone, un telèfon “just”, fabricat amb criteris ètics en totes les fases de la producció, des de l’extracció dels materials fins a les condicions laborals i higièniques a les fàbriques on els feien. La cosa semblava encaixar, així que ens hi vam llençar, de nou, els dos.

En aquesta ocasió la durabilitat va ser força menor, i els problemes, freqüents -s’accepta la bona intenció i s’assumeix que hi pot haver problemes extra que un fabricant amb llarg recorregut no té. Però va arribar un punt, al cap d’un parell d’anys, en que va resultar insostenible per motius similars al final de la vida útil del Desire: espai limitat, problemes continus de cobertura, reinicis aleatoris del dispositiu, bateria cada vegada amb menys durada (fins el punt de no suportar 3 o 4 hores sense tornar a carregar). Vam poder trampejar amb els recanvis de la bateria -un dels punts forts del Fairphone és la filosofia de poder allargar la vida útil del conjunt podent canviar fàcilment les peces de l’interior-, però va arribar un moment en que deixava de tenir sentit dedicar tantes atencions i incerteses a aquest tema. Així que, en contra del que m’hauria agradat, vaig haver de plantejar-me el canvi. Val a dir que els dos FP1 -el model de Fairphone que vam comprar- encara són vius i es poden emprar. De fet, un d’ells em va salvar el cul quan un de posterior -l’Umidigi- va quedar inutilitzat per una bateria malmesa que el va rebentar per dins -literalment-, i l’altre el tinc com a càmera de vigilància per a l’impressora 3D quan no puc vigilar-la de prop, així que penso que li estem donant un ús raonable, malgrat no era el previst.

Després va caure un Huawei que es va utilitzar fins un dia que va caure a l’aigua i encara no l’hem pogut ressuscitar -malgrat crec que té recuperació, però hem de valorar l’economia de fer-ho-, i, l’Umidigi, del qual en teniu una imatge del seu estat actual a continuació.

La tapa va saltar per la força que feia la bateria en inflar-se. Vaig llegir algun cas d’alguna bateria que havia explotat i provocat un incendi, cosa que, per sort, no vam haver de patir. El venedor mai va respondre, el fabricant, per suposat, tampoc, però com que vaig pagar amb PayPal i els problemes van començar als pocs dies de començar a utilitzar-lo, em van retornar íntegrament la despesa feta. Aquí va ser on l’FP1 em va ser d’utilitat fins que vaig arribar a on som ara.

Vam aprofitar un canvi de domicili i que havíem, per circumstàncies alienes, de donar d’alta una línia fixa de telèfon, per mirar de unificar línies mòbils i aprofitar alguna oferta d’operador. Això sí, tenia clar que si volia mantenir-me fidel a la idea de dispositius que duréssin molt de temps -cosa que després de la Desi ja no vaig aconseguir del tot- caldria anar a buscar algun fabricant consolidat. Així que vaig aterrar en el món dels Samsung. La oferta que em feien era bona econòmicament parlant, el dispositiu en concret -el Galaxy S8 plus- era un més de l’exitosa línia del fabricant, i les prestacions feien pensar que podria durar molt de temps, força més enllà dels típics 2 anys, i segurament podria arribar als 4 o 5 tal i com volia.

L’únic problema amb aquest mòbil és que és de mira’m i no em toquis, per la pantalla arrodonida -infinita, en diuen, tot i que no ho és pas, d’infinita-, la qual cosa presagiava grans moments de tensió i incertesa. Una pantalla la qual és en sí mateixa el marc que la suporta i, per tant, la que rep els cops accidentals que pugui rebre fa pensar que a la mínima es pot trencar. Mai havia trencat una pantalla de cap mòbil ni res semblant. En general em considero una persona curosa, i també havia pres precaucions sempre amb totes les altres compres, protegint els mòbils amb les pertinents fundes protectores, les quals havien fet la seva feina quan havia fet falta. Però era evident que amb això de la pantalla arrodonida la cosa no seria fàcil.

I efectivament, 1 any i 6 mesos després de tenir aquest smartphone -del qual no en tinc cap queixa i és una de les meves principals eines de treball- va caure. Va rodolar escales a baix generant una bona escena de la marca Acme, fent boniques cabrioles i voltes per l’aire fins aterrar al fons de tot. Mentre baixava les escales per recuperar-lo anava pensant en què havia arribat el temut moment de la mort de la pantalla. Però no va ser ben bé així el que em vaig trobar. D’una banda, el protector extern, el qual promet estar fet amb Kevlar, havia fet que les parts protegides restessin impecables. I el vidre protector va servir per evitar que 4 dels 5 forts cops els absorbís el telèfon. Però el cinquè no el va suportar.

La pantalla encenia i anava tot bé, excepte uns quants píxels morts que ara il·luminaven en verd per sota la trencadissa. Al cap d’una estona una línia de píxels es va il·luminar sencera fins que va morir. I partir d’aquell moment hem anat pivotant entre una tremolor constant en la imatge de la part inferior i un bonic verd intens perpetu en aquella zona de la pantalla. Malgrat no es vegi bé la sensibilitat continua sent l’esperada, per tant, puc moure’m per les aplicacions i escriure amb normalitat, però aquells petits forats en el vidre posen al davant una sèrie de qüestions.

D’una banda, el telèfon ha deixat de resistir la humitat. Tampoc és que abans l’utilitzés amb les mans mullades o el fiqués la banyera, però sí que és cert que ara hauré d’extremar molt les precaucions en l’ús, perquè qualsevol gota por provocar un curtcirtuit i aquí ja sí que faria caput, la qual cosa no ens interessa. De l’altra, un nou problema és que ara el mòbil va perdent petits fragments de vidre els quals dificulten que el nou protector enganxi bé, amb la qual cosa una nova caiguda ens enviaria el mòbil a problemes més greus.

On som ara

Davant d’això ve la qüestió que hauria d’haver sospesat en el seu moment, i que bàsicament es resumeix en la següent tria:

1. M’arrisco a substituir la pantalla sabent que la fragilitat del dispositiu és la que és i que en els propers mesos puc tornar a tenir el mateix problema?
2. Canvio el dispositiu donant per finalitzada la seva vida útil com a mòbil principal, generant nou consum i més residus?

La substitució de la pantalla -la qual integra vidre, sensor i LED- és molt cara, fins a 280 euros si ho faig a un servei tècnic -més del que em va costar el mòbil, o del que em costarà, que encara estic pagant-lo a l’operadora-, i comprar jo la pantalla i fer la substitució comporta uns riscos, per la complexitat afegida d’aquest tipus de mòbils. Així doncs, estaria generant novament residus: la pantalla que substitueixi i el dispositiu sencer, si és que l’operació no va bé. A part de la despesa del material, en aquest cas uns 140 euros pel conjunt de pantalla nova amb els accessoris que hi van afegits.

No substituir la pantalla posa en risc la integritat de l’aparell, el que pot provocar que en qualsevol moment quedi completament inutilitzat, la qual cosa suposaria més despesa econòmica en un nou dispositiu i generar un totxo sense cap mena d’utilitat real.

Substituir-lo ja podria ser una opció per evitar el risc de ser el dispositiu d’us principal i que es faci malbé. Com que funciona sense problemes, més enllà de la pantalla, podria quedar com a mòbil de suport per si peta algun altre a la família, o per algun altre ús com el que em proporciona ara el FP1, però tampoc tinc tanta necessitat de càmeres com per justificar aquesta opció.

El que faré

Finalment l’opció triada ha estat comprar una pantalla nova i arriscar-nos a fer la substitució amb el meu pare, que és un manetes, i confiar en aconseguir fer-ho i poder allargar la vida útil del conjunt fins on tenia previst. A finals de gener se suposa que arribarà el material i podré encetar aquest treball, però espero no tenir contratemps abans, que se’m mulli o vagi per terra de nou amb tan mala sort com el dia de l’escala.

Reflexions

Amb tot, aquesta situació -juntament amb la del portàtil, que ja descriuré en algun moment- em fa pensar en com el món actual ens condiciona a actuar de determinades formes, a consumir productes nous sense pensar ni en les conseqüències ni afavorir la reparabilitat d’allò que comprem.

Recordo un anècdota de quan era petit i vivia a Santa Coloma de Gramenet, on durant els prop de 15 anys que vam viure allà vam utilitzar la mateixa rentadora sense que mai es fes malbé. En traslladar-nos a Barcelona la rentadora la vam canviar per una de més moderna i eficient -i blablabla– però al cap de poc temps es va fer malbé, i el tècnic que va venir va suggerir que la canviéssim per una altra de nova, que costaria menys.

On van a parar les rentadores quan moren?

On van a parar els mòbils quan moren?

M’agradaria no contribuir, o si més no, reduir progressivament aquesta contribució, a la generació contínua de residus. Però és difícil quan vols fer-ho jugant amb les normes del sistema. Per fer que el mòbil pugui viure uns quants anys més -suposant que no torno a tenir cap accident com el que he tingut- he d’adquirir un component que és múltiple i que pràcticament suposa el 60 o 70% del total del producte final, en pes, volum i peces. I el residu que genero -la pantalla trencada- no es pot aprofitar per res. Però en el moment de crisi ecològica en que ens trobem em sembla increïble que no sigui prioritari intentar promoure la recuperació dels minerals i elements que composen tots aquests productes d’alta tecnologia. Per què no es recupera el coltan dels condensadors que són enganxats a aquesta pantalla-marc-mòbil? Per què hem de seguir afavorint l’extracció d’aquests recursos amb el consegüent perjudici ambiental i social?

Quan un es planteja tot això, per poca capacitat empàtica que tingui, no pot sentir-se a gust seguint el joc i fent com si res.

I l’alternativa que se’m presenta és la que camina cap a la simplificació i la reducció, acotant l’omnipresència de la microtecnologia i les opcions digitals a aquest nivell, les quals ens poden resultar unes eines meravelloses -amb els seus obvis costats foscos– però que tenen un preu total massa elevat com per no tenir-lo present.

L’economia m’empeny a consumir productes nous. L’ecologia, a recuperar allò malmés. La intuïció em diu que miri al voltant i canvïi de marc mental. Com ho fem?